1 de set. 2009

Sant Gil, la seva relíquia, la creu, la campana i l’olla de Núria

El primer dia de setembre, la vall de Núria (Ripollès) s’omple de festa; és l’aplec dels pastors. Es recorda la data en què, antigament, amb els ramats s’iniciava el descens des dels pasturatges d’alta muntanya, pels camins ramaders, cap a terres més planeres on passar l’hivern. Aquest dia és, precisament, la festivitat de sant Gil, el patró de pastors.
Joan Amades (1) explica la biografia de sant Gil esmentant que “era fill d’Atenes, i, desitjós de fugir de la vanitat mundana i de fer vida de penitència, va retirar-se a una cova del Pirineu a fer oració. La cova que serví de sopluig al penitent s’obria en la vall de Núria. De fusta de noguera, va fer una imatge de la Mare de Déu i una creu”. Continua dient el folklorista que “tot l’utillatge d’aquest sant ermità consistia en la imatge i la creu, que, ambdues, ell mateix va fer-se; una olla, per coure’s la trista minestra que menjava i una campana, amb la qual convocava els pastors i la gent bosquerola que rondava per aquells afraus, als quals presidia en llurs oracions i pràctiques religioses”. Reclamat per missions més elevades, l’ermità va amagar els seus elements més propis i preuats en una cova on van restar oblidats durant alguns segles. Aquest tresor va ser descobert, segueix Amades, “passat molt temps” (algunes fonts diuen que va ser el 1072) per un pastor anomenat Amadeu que va tenir una revelació: “que en una cova del Pirineu hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una olla i una campana, les quals havien pertangut a un sant, i aquest, des del cel, desitjava que la imatge obra seva fos tornada a la veneració.” Va ser així, com arribat a Núria, va trobar la cova i els objectes de sant Gil. La imatge mariana va rebre, a partir d’aleshores, la devoció merescuda en el santuari que presideix la seva vall.
La devoció per sant Gil és internacional. Segons Louis Réau, el seu nom prové d’Aegidius, derivat de la paraula grega cabra; en diversos països europeus es vincula la imatge de sant Gil amb una cérvola (2). Gil. Egidi, Gilles són les formes més comuns amb què és recordat.
La coincidència de la data de la festivitat de sant Gil amb la de sant Llop –amb un nom ben explícit- ha dur a Joan Soler i Amigó a teixir una teoria que lliga aquesta figura amb la veritable essència de la natura. Diu aquest autor que “en la devoció a sant Gil s’integren diversos elements de creences ancestrals: el Llop era una de les principals divinitats ibèriques i dels pobles ramaders. Sant Gil era un heroi o un sant sacerdot que sotmetia a la ‘nova llei’ cristiana els poders en què es fonamentava el vell culte; o, més aviat, la figura cristianitzada d’una divinitat o d’un geni silvà de tants com es troben en el panteó pirinenc, dels que viuen als grans boscos, en els límits entre la vall i l’alta muntanya, coneixen coves, fonts i torrents, vetllen pels ramats i en procuren la fecunditat, demiürg i protector de pastors i bosquerols (3)”.

La capella i la relíquia de sant Gil
En el mateix pla del santuari de Núria, a la seva dreta tot resseguint el lloc, hi ha la capella dedicada a sant Gil. La construcció actual és una aplicació del modes edifici construït el 1615.
A l’interior d’aquest edifici, en una fornícula que conté un reliquiari, es pot veure una relíquia de sant Gil. Aquestes restes del sant, una falangeta d’un dit, van arribar a Núria el 8 de maig de l’any 2003 provinents de l’abadia que va fundar, a Saint Gilles du Gard de Nimes (França), on té la tomba. Realment, però, era una relíquia que havia estat molt venerada a Tolosa i que havia retornar a l’abadia esmentada (4).


Imatges:
Superior.- Ermita de sant Gil prop del santuari de Núria
Central 1.- Creu, olla i campana que la tradició atribueix a sant Gil i que es troben l santuari de Núria
Central 2.- Reproducció d’uns antics goigs dedicats a sant Gil editats a Barcelona el 1675 (per gentilesa de
Bibliogoigs.) Podeu veure’n una altra edició a Bibliogoigs.
Inferior.- Relíquia de sant Gil arribada el 2003 a la capella del sant


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 1 – 2
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 3. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 420 – 421
3 “sant Gil”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 678
4 Podeu llegir la notícia de l’arribada d’aquesta relíquia a: Bardolet, Xavier. “Sant Gil, en cremallera”. Dins: El 9 Nou, Vic : Premsa d’Osona, 9 de maig de 2003, p. 21

2 comentaris:

Zerosetze ha dit...

Efectivament Joan, uns goigs dedicats al “servent de Déu Amadeu”, que era pastor a Dalmàcia, expliquen que, en arribar com a pelegrí a Núria per indicació mariana, va fer-se una ermita nova, i canten així:

“Vessa amors l’ermita nova
quan un brau, tenaç i greu,
de sant Gil la cova troba,
i una imatge a cobert seu.
Per la Verge, en la natura,
’Ama-déu’, Déu és amat:

Concediu-nos la deu pura
De la vera humilitat”*

També al verso del full s’explica la història de sant Gil i Amadeu.

* “Goigs a llaor del servent de Déu Amadeu, venerat al santuari de la Mare de Déu de Núria (Ripollès, bisbat d’Urgell) Barcelona: imp. Altés, 1993”

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Hola Zerosetze,
Les teves portacions sempre són un valor afegit al contingut d'aquest bloc.
Moltes gràcies.